“Quatre Camins motoritzat” al C. P. Quatre Camins (Vallès
Oriental), al poliesportiu del Centre (23 i 24 de març 2013):
En comptes de fer un resum de com ha anat, cadascú hem escrit una mica:
Guillem Arderius (16 anys): A
l'entrar per la carretera de la presó, en veure el pont tenebrós que
ens rebia, i el temps gris que feia, sentia una por i alhora unes ganes
per entrar a veure com seria tot plegat. Un cop dins, impactava una
mica, la imatge de les portes mecàniques obrint-se i tancant-se darrera
nostre. A l'arribar a la pista de futbol-sala ens vam posar a muntar el
circuit de seguida, i amb unes dues hores ja el teníem tot muntat,
pràcticament no hi havia cap fallo. Llavors l'educadora que ens guiava
per tota la presó, ens va portar a l'escola de la presó, on en una
habitació hi havia diverses persones que ens van oferir un tè, o un
cafè. Tots vam optar per alguna cosa, i un cop allà xerrant, vam quedar
impactats al dir-nos, ells mateixos, que eren interns, no ens ho
semblava ni de bon tros. Si ens haguessin dit que eren funcionaris de
la presó, ens ho haguéssim cregut sense cap mena de dubte. Possiblement
sigui per la nostra idea de presó que tenim entesa des de fora, sense
conèixer-la.
Un cop ja funcionant tot, amb els
diferents mòduls entrant i sortint tant al matí com a la tarda dels dos
dies, s'agraïa el gest que tenien forces interns d'agrair-nos allò que
fèiem. Constantment, almenys a mi, em passava que m'oblidava que allò
era una presó, i ho veia més com un lloc on hi havia persones que
venien simplement a jugar a l'scalextric/slot, ja que l'ambient era de
força companyerisme, no hi havia constantment gent fent-se la punyeta o
discutint-se, es pot dir que no era un ambient desagradable, jo en
tenia una idea força diferent de tot plegat.
Gerard Arderius (19 anys): Doncs
crec que ha sigut una gran experiència. Per començar, hem tingut la
gran oportunitat de visitar una presó, cosa que no tothom pot fer i que
s'agraeix moltíssim, encara que crec que hauria de ser una visita
obligatòria a totes les escoles i instituts, potser així ens adonariem
més aviat dels perills que soposen fer depen de quins actes, i potser
en seriem més concients. La
visió que tenia abans d'entrar suposo que era una mica la mateixa que
els altres, no sabia ben bé amb que em trobaria però pensava que no
parlariem amb els interns, que estarien tota l'estona controlats, però
va resultar ser tot el contrari, podiem parlar amb ells, inclús ells
ens buscaven conversació molt sovint i podiem parlar-hi sense cap
problema. I la veritat, és que és sorprenent tot plegat. En alguns
moments ni me'n adonava de que estava en una presó, pensava que estavem
fent un dels nostres circuits a qualsevol lloc, per res semblava que
fossim a una presó! Realment les pel·lícules ens han donat una imatge
de la presó totalment exagerada.
Albert Clavé (32 anys): L’experiència no podria ser més
positiva. Vam tenir l’oportunitat de conèixer un món, per molta gent,
desconegut. Al principi ens feia molt respecte, però mentre anaven
venint els interns i vèiem que s’ho passaven bé i n’estaven agraïts,
ens vam distendre i vàrem veure que l’esforç que vam fer va valdre molt
la pena.
Ens va servir per prendre consciència de que la societat som molt
excloents i que molts interns potser no serien allà si haguessin rebut
suport i comprensió per part de la societat.
El
tracte amb les educadores va ser exquisit. Ens van explicar moltes
coses i anècdotes que es viuen en una presó i les seves opinions sobre
el funcionament de la societat. Vam aprendre moltes coses. Per acabar volem agrair la
col·laboració dels interns que ens van ajudar en tot moment i ens van
tractar molt bé, tot fent de l’estada el més confortable.
Eduard Matas (40 anys): Emmmm... D'acord amb tot el que han
escrit els demés, hehehe!
Apa, salut i fins
aviat!
